Captures perdudes

Malauradament (tot i que ben pensat, potser hauria de dir sortosament), les retines humanes no tenen capacitat fotogràfica, si més no amb retentiva a llarg termini i possibilitat de compartir allò que han contemplat amb altres persones.

Potser algun dia, si la tecnologia segueix progressant d'una manera tant vertiginosa que ja pocs poden arribar a comprendre-la, acabarem amb un xip implantat a la memòria que permetrà revisar un per un els moments de la nostra vida a mode de biopic i succeiria potser una cosa semblant al que ens mostra la pel·lícula The Final Cut (La memoria de los muertos)on aquestes pel·lícules són revisades per familiars i amics quan un es mor, ometent tots els capítols obscens i escabrosos, és clar.

De moment (malauradament, sortosament) no hem arribat a aquest punt i per tant no puc presentar-vos cap captura del camp de molins de vent que s'escampa als voltants de Tarifa, de les puntillitas i el bienmesabe; de Zahara de los Atunes, dels descarats i abusius aparcacotxes del Puerto de Santa María, d'aquell cambrer que deia que a Sevilla plovia pescaíto frito, del simpàtic boy scout que ens va ensenyar el castell de Bejer... Tan sols us puc oferir la captura d’un mico de Gibraltar

Està clar que, com allò queda capturat en la memòria, no hi ha res millor.